Llegenda del Cavall Bernat

Fa molts i molts anys en un poblet  pròxim a la muntanya  de Montserrat hi vivia un llenyataire molt humil. Es guanyava les garrofes recollint llenya allà dalt de la muntanya, fent-ne petits farcells i baixant-la als pobles i ciutats a vendre-la. Era sens dubte, una feina molt dura, i és que pujar i baixar tan sovint aquelles cotes, era molt complicat.

El pobre llenyataire es passava els dies enfadat amb el món, trist de la seva malaurança i somiant  que  algun dia poder tenir un cavall que ajudaria fer la feina molt més de pressa. Ja que aquest li serviria no només per transportar la llenya, sinó que a més podria fer més viatges, i per tant multiplicar els seus beneficis. Però el llenyataire es lamentava perquè mai es podria comprar un cavall, i és que no tenia diners pràcticament ni per menjar.
Però vet aquí, que un dia mentre el  llenyataire estava a la muntanya feinejant, va aparèixer al damunt d’un cavall enorme i preciós, un cavaller molt elegant vestit de vermell. El llenyataire en veure aquell preciós cavall, va pensar que un cavall així era el que necessitava, i aleshores l’elegant home es va dirigir al llenyataire .

Com si li hagués llegit el pensament, li va oferir el seu cavall, deixant-li durant 10 anys a canvi de que finalitzat aquest període,  li tornés un cavall més gran i més fort. Aleshores ell es podria quedar amb el cavall que li donava ara. Si, pel contrari, el llenyataire no complia amb la seva promesa hauria d’anar a viure a casa del cavaller per sempre més.


El llenyataire, va donar-hi un parell de voltes i va pensar que no hi tenia res a perdre. I és que si tenia aquell fantàstic cavall, d’aquí 10 anys segur que hauria guanyat prous diners per comprar-li un cavall nou al cavaller. I si pel contrari, no li comprava el cavall, anar a viure al castell d’un senyor tan elegant i ostentós, segur que seria millor que viure en la barraca on ho feia fins aleshores. Així que de fet, el llenyataire va pensar que era una molt bona pensada.
Es va quedar el cavall, que l’ajudava moltíssim, i sovint en Ton li deia: “Cavall Bernat, Cavall Bernat, baixa la llenya al Llobregat”, i el cavall feinejava molt i molt bé. 

 Van passar els dies, les setmanes, els mesos, els anys, i passaven els dies, de tant en tant se’n recordava del cavall que havia de comprar, però al final, ho deixava pel dia següent. I així va arribar el dia en que havia de complir amb la seva part del tracte, i no havia comprat cap cavall, tot i que s’havia fet ric gràcies al cavall i que tenia els diners suficients per fer-ho. El que no sabia el llenyataire és que el cavaller amb el que havia fet tractes es tractava de l’autèntic Diable.

Arriba el dia, i és aleshores quan el llenyataire se n’adona que va fer un pacte amb el Diable, i que la casa on se l’emportarà a viure és l’infern. El llenyataire va intentar de totes totes entendrir el cor del dimoni, però aquest no va donar el seu braç a tòrcer, i quan ja es veia condemnat al més temut dels inferns  va decidir que la seva darrera opció era resar-li a la Mare de Déu de Montserrat.

En començar a fer-ho, es va sentir un fort terrabastall que va retrunyir per tota la muntanya, el cavall en sentir aquell soroll tan temible va fugir corrents muntanya amunt, amb cosa de segons. El Diable per més que crida per intentar impedir la fugida del cavall, no pot fer-ne res. 



El cavall en arribar al cim de la serralada, després de fer uns quants saltirons, fa un crit ensordidor i s’acaba transformant en una pedra sense forma.

És aleshores quan el llenyataire fa veure al Diable, que no pot haver-hi tracte si en falta una part, ja que el cavall s’havia convertit en pedra. Així que si ho volia, el Diable es podia emportar qualsevol de les altres pedres que havia a la muntanya. El Diable en sentir-se burlat, va decidir marxar de pet a l’infern. No sense abans maleir el cavall que ara restava convertit en pedra per tal de que ningú pogués pujar al seu cim, i si mai algú ho feia, si era home es convertiria en dona, i si era dona en home. És per això que diuen que durant molts i molts anys ningú no es va atrevir a coronar aquest cim, el del Cavall Bernat, i també diuen que aquell que ho ha aconseguit una vegada procura culminar l’ascensió un segon cop. Serà per tant veritat la maledicció del Diable?”

La petita Leire

Vet àci,  q un dia la caputxeta Leire anava  un dia amb la seva germaneta petita a comprar unes pomes, 

La seva germaneta era tan petita que fins i tot avegades le deian la Patufeta Albeta.

Asi que passant per un prat de flors la petita Albeta,  va baixar del carro que duia  Leire i, va començar a agafar floretes i roselles.
Leire, molt preocupada le deia a la Patufeta Albeta...
  - ALBETA!!!!,  cuida't amb el bouuuu!!!!
I Albeta responia....
   - Leire,  que no passa res!!!

Doncs,  asi va pasar que Albeta sense mirar mentres recollia flors un bou se la va empassar cap a dintre.

Al cap d'una estona  Leire molt preocupada,  ja que no veia  a la Patufeta Albeta va a cridar-la,
  - ALBETA!!!! On estàs????
I no responia...
Una i altre vegada,  estava tan espantada que se va a anar a buscar a la altra seva germana,  la Marieta,  que aquesta si se  emprenya ... Deu ni do!.

Doncs al prat on Albeta va desaparèixer,  Leire i Marieta van a començar a cercar i cridar molt enfurismades i preocupades...
   - Albetaaa!!! on estàs?
I altre vegada...
  - ALBETA, però... On estas?

Fins que en un moment es va sentir.....
     - Sóc a la panxa del Bou!!!  que ni neva ni plou!!!
 
Asi que corrent cap al bou que pasturejava, la Maria molt enfadada le va donar un cop de peu a la pota del bou.....i a q no sabeu que va passar?

Que el bou va fer un pet i va sortir.... La patufeta Albeta!!!

De follies, rondalles  i contes  us en contarém un grapat, les unes seran mentides, les altres seran veritats, pero si us pudem dir que Leire,  Albeta i Marieta van tornar a casa i.....amb floretas i roselles!!!  

I això és tan veritat com que el conte s'ha acabat.

Escrit per el tiet i llegit per la guapetona Leire. 

Ahmet i Mariona

Conta la veu popular que quan els cristians conquerien els últims reductes sarraïns de Catalunya, entre violentes i sagnants lluites, aconseguiren expulsar els moros d'aquestes terres.

Després de la gran desfeta, en terres del riu Foix, en Jaume, un camperol de gran cor i bona fe, anà a buscar aigua a la font del bosc. Gran sorpresa fou la que tingué el bon home en sentir el plor d'un nadó que restava embolicat en un turbant i que portava penjat al coll un medalló propi d'un gran sarraí.

Agafà la criatura, la portà a casa i junt amb la seva muller l'acolliren en el si de la família.

El medalló que portava el filló fou amagat per en Jaume en el punt més alt de la contrada, un turinet anomenat Pòpia.

Estimaren i cuidaren l'infant com si fos el seu propi fill. Era bondadós i entremeliat, ajudava el pare i anava creixent fent-se cada dia més ferm i ben plantat amb la pell bruna i els cabells brillants.

Un bon dia el pare d'Ahmet, doncs així es deia el jove, volgué que son fill l'acompanyés a aquella font a buscar aigua. Quan varen ser allà, n'Ahmet fou coneixedor de la veritable història de la seva vida i de la bondat que tingueren els seus pares. De llavors ençà, n'Ahmet agafà una gran estima a aquell bell paratge i des d'aquell dia hi anà tot sovint durant molt i molt temps.

Un dia a trenc d'alba la tristor envaí el jove; el seu pare, ja molt vell, havia mort. En la seva agonia li entregà un pergamí en el qual deia que anés al cim d'aquell turó i allà hi trobaria la mostra dels seus orígens. Tan aviat com pogué hi anà, i allà mateix, enterrat sota la pedra més blanca, trobà el medalló que els seus progenitors hi havien posat durant la desfeta sarraïna. Era l'emblema del més valerós cabdill sarraí, i se'l posà al coll per sempre més.

En baixar del turó, tot fent cap a aquella font que tant significava per a ell, sentí un gran esglai i el trot d'un cavall esverat i sense control que corria pel caminal del bosc. Fent mostra de la seva gallardia, Ahmet deturà la bèstia i, en veure la donzella que anava al damunt del cavall, quedà perplex i admirat per la seva bellesa.

La donzella, encara espantada i amb el cor bategant, no sabia com agrair la valentia del jove que li havia salvat la vida.
Ahmet acompanyà la donzella, anomenada Mariona, fins a la fortalesa on vivia.

El pare de la donzella li concedí la millor horta de totes les seves propietats, agraint tan noble gesta, però ell no acceptà, i li digué:
-Noble senyor, des de menut he cuidat els camps i hortes del meu pare. No necessito més, doncs amb això visc i no sóc ambiciós. El que sí voldria dir-vos és que fóra l'home més feliç del món si tinguessiu la bondat de concedirme la mà de la vostra filla Mariona, si ella així ho desitja també.

El noble, veient que la seva filla assentia al desig del jove, li contestà:
-Si aquest és el teu anhel i la voluntat de la meva filla, que així sigui!
I així fou. Es casaren i d'aquell enllaç entre sarraïns i cristians en nasqué gent bondadosa i humil, com els seus pares, i a través dels segles ha anat dient la veu popular que els homes i dones que habiten aquelles terres sempre s'han mostrat acollidors, plens de bondat i de bon cor.

El Peix Nicolu

Vet aquí una vegada en Nicolau, que era un jove noi que vivia en un poblet de pescadors. Era un enamorat del mar, de l’aigua, dels peixos… i tot el dia el podies trobar a l’aigua, només en sortia per menjar i dormir. Li encantava recollir pedres de cristall verd de la platja i del mar i guardar-les en un pot, tot  mirant-se-les i remirant-se-les. La seva mare ja n’estava ben tipa de tot plegat, i un bon dia va dir “Tanta aigua, tanta aigua, et convertiràs en un peix!”.

I dit això, en la vida d’en Nicolau varen començar a passar coses d’allò més estranyes. I és que al matí següent es desperta amb els dits dels peus més aixafats, després li va sortir una filera d’escames en una cama, al dia següent els peus se li van anar enganxant… fins que un matí es va despertar amb mig cos de peix.

Mare meva, quina desgràcia més gran! El Nicolau no es podia moure, i els seus pares li van habilitar una banyera perquè estigués en remull, des d’allà, a través d’una finestra en Nicolau veia el seu estimat mar. I dia rere dia anava emmalaltint, fins que els seus pares tips de veure’l així van decidir portar-lo al mar.

Va nedar per tots els racons pels que acostumava a fer-ho, però questa vegada ho feia molt més ràpid, i es va adonar que volia passar la resta de la seva vida descobrint les belleses i misteris que els mars i oceans d’arreu del món li podien oferir. Va ser així, com es va decidir a explicar-los-ho als seus pares, que finalment el van comprendre i se’n van acomiadar.

En Nicolau nedava i nedava i vivia en coves i grutes, i després d’haver descobert molts secrets marins, es va adonar que quedava un racó que encara no havia descobert: era la platja més profunda i perillosa del món, una platja misteriosa que tots els mariners i pescadors temien, i a la que no gosaven d’endinsar-se. I és que segons diuen en aquesta platja hi ha un xuclador  que engoleix qualsevol vaixell que s’hi acosta.

En Nicolau s’hi va acostar amb uns mariners que li deien que no s’hi endinsés, i ell va dir que si en tres dies no tornava probablement hauria mort. Espera que esperaràs, però mai més no van tornar a veure el Nicolau. Hi ha qui diu que va morir en el misteriós xuclador, en canvi hi ha d’altres que asseguren que encara deu rondar per mars i oceans d’arreu del món descobrint els seus secrets.

Diu la llegenda, que al mes de març es deixa veure i saluda als viatgers dels vaixells, i que fins i tot quan la mar està encalmada surt a explicar les llegendes i els secrets marins que ha recopilat durant tants i tants anys.

Altres mariners en canvi, temen trobar-se amb el peix Nicolau, i és que segons diuen si et mira amb els seus ulls vermells (deguts a la salabror del mar) se’t poden tornar els cabells blancs. Hi ha mariners que diuen que té la propietat de convocar grans tempestes que poden fer perillar els seus vaixells i han de tornar a port sense haver pogut pescar res de res.

Passen els anys i la història d’en Nicolau continua sentint-se, i és que vés a saber, potser encara ara està nedant i vivint en un palau de cristalls verds al fons del mar.”

El Drac de Sant Llorenç del Munt

La Llegenda de Sant Llorenç

Conta la llegenda que en temps de Guifré el Pilós, Comte de Barcelona, bona part del territori català estava en mans dels àrabs. Començaren a arribar a Catalunya, vinents del nord, tropes franques que pretenien ajudar al Comte a fer fora als musulmans. Quan les tropes cristianes comandades pel rei franc començaren a alliberar les nostres terres, els sarraïns que habitaven també a les muntanyes de Sant Llorenç del Munt, es resistiren amb molta força. Per poder fer front als francs i el Comte van anar a cercar a Àfrica un drac que els donés avantatge en la batalla. 

    Van donar caça a un drac jove amb bec d’aligot, per morro, urpes per fer les preses, cos de vedella i ales de rat-penat. Com que era més petit del normal el van poder lligar, ben lligat, i portar-lo a les nostres contrades. Després de molts esforços per transportar-lo des de les terres del sud, conten que el van alliberar prop d’una cova als vessants del Puig de la Creu, proper al Montcau i a Sant Llorenç. En alliberar-la, la bèstia començà a bramar, unglejar i s’entaforà a malmetre les ramades dels pastors, les collites dels pagesos i tota ferreria que transités per les muntanyes. Cristians i musulmans començaren a abandonar la muntanya per por a ser atacats pel drac i així, tot Sant Llorenç del Munt va quedar sota les urpes del drac.

Guifré encomanà a un dels seus millors homes, el cavaller Spés, que anés a donar mort al drac ferotge. Spés amb un batalló d’almogàvers armats amb escuts, sagetes, espases i llances mores, va anar a cercar al drac. Sigilosament, una nit de lluna nova van arribar a la boca de la cova on vivia el drac. Cauteloses les tropes del cavaller Spés espiaren la cova i a trenc d’alba s’ordenà l’atac. La bèstia, udolant de dolor es llençà sobre el petit exèrcit d’almogàvers. Contra els cavalls i cavallers s’abocà furiosa i una pluja de sagetes va caure sobre ella sense ferir-la ni fer-li cap mal doncs la seva pell dura, ho impedia.

 La lluita s’allargà i la força de l’exèrcit del cavaller Spés anà minvant. Les tropes recularen cansades i abatudes per la derrota. Spés, tropa i seguici retornaren a Barcelona. En Guifré en rebre les males notícies va decidir anar ell mateix a donar mort a la fera i va demanar al seu cavaller que l’acompanyés en una campanya tan arriscada i perillosa.

En arribar a Sant Llorenç pujaren per llocs pregons i abruptes. Guifré s’apropà a la cova i encomanant-se a Déu provocà la bèstia, s’armà la llança mora, l’espasa i l’escut i esperà l’escomesa de l’animal. Boja de ràbia la fera s’abocà amb força sobre l’inoportú visitant i de l’embranzida trencà el tronc de l’arbre més mil·lenari de tots els arbres de la muntanya. En caure, el seu tronc, formà una creu. Aquest fet, en Guifré l’interpretà com un miracle i l’encoratjà, donà força i valor. Va prendre a una mà la llança mora i a l’altra l’espasa i es llençà contra el drac. 

Després de lluitar una estona a sang i fetge, en Guifré va aconseguir travessar el pit del drac amb la llança i li esberlà l’espasa el cap. A dolls la sang borbollà d’aquella fera, i escopint roja bromera per la boca va caure ferit de mort sobre una roca, tot ressonant fortament el cop per tot el bosc. Sobre el Puig de la Creu vençuda la fera va caure i el Comte se li apropà, i tot alçant l’espasa vers al cel donà gràcies a Déu per la victòria sobre la bèstia. Triomfant i ple de joia en Guifré acompanyat del seu cavaller Spés tornà a La Ciutat Comtal.

La llegenda de n'Otger Cataló

Otger Cataló i els nou barons de la Fama

 
 Otger Cataló, va sobreviure a l´escomesa sarraïna que va arribar fins a les valls pirinenques. Tots els guerrers catalans havien mort. Només un va sobreviure malferit amagat a les muntanyes del Pirineus, el regne de la Princesa Pirene, filla del rei Túbal-Caím rei dels pobles o nacions d’Hispània. 

Va viure molt de temps sota la protecció de la seva tenda feta amb pell de cabra, atès tot el tremps pel seu gos gànguil, que li era fidel, li tenia afecte i diàriament li llepava les ferides de les que, poc a poc, s´anava guarint. S´alimentava de les fruites silvestres i de la llet que li facilitava una ovella. En la mesura en que s´anaven guarint les seves ferides, Otger Cataló es dedicava a afilar les seves armes, amb el desig de tornar a guerrejar contra aquells invasors que tiranitzaven Catalunya. Polia el seu escut i afilava la seva daga.

El temps anava passant, mentre ell romania a la cova sota l’advocació d’una verge negra, fins que va veure un senyal en el cel i com ja s’havia recuperat tot el seu vigor, va agafar la seva banya de caça i amb el seu buf la va fer ressonar profunda i prolongadament de tal manera que volà la seva ronca crida per valls i muntanyes estenent-se per tota Catalunya, convocant als seus homes, els catalans fidels a la catalanitat, a la lluita per a restituir el marc polític perdut, l’harmonia trencada, la independència, la llibertat i el reeiximent del seu poble dins el marc de la realitat natural que li era pròpia.

El gos gànguil, interpretant la crida del seu amo, la Crida de l’Otger Cataló, va emprendre veloç i infatigable carrera fins que va trobar el primer home en la soledat d´agrestos paratges. Amb els seus boixits , el fidel gos gànguil, li va fer entendre que volia que el seguís. L´home tot seguint el gos, fou conduït davant la presència d´Otger Cataló – alguns historiadors l’anomenen Príncep Otger Cathaló -, el qual li va donar el missatge que comuniqués als catalans que el moment de tornar a lluitar contra els sarraïns i recuperar la independència dels Països Catalans i les nacions d’Hispània havia arribat. 

El missatger va anar a donar la notícia a les persones més prestigioses del llinatge català perquè agafessin les armes que tenien al seu abast. Així va ser com, de nou llocs diferents, van acudir amb els seus hostes, els més aguerrits barons de la terra catalana amb el deler de reconquerir els territoris forasteritzats pels sarraïns. Aquests nou cavallers foren els senyors de: Cervelló, Erill, Ribelles, Montcada, Cervera, Pinós, Anglesola, Alemany i Mataplana. Aquest 9 cavallers són coneguts com ‘Els 9 Cavallers de la Terra’ o també ‘Els 9 Barons de la Fama’.

Otger Cataló els va conjurar a lluitar fins a la mort per la terra que els havia vist néixer fins alliberar-la del poder de la ‘mitja lluna’ sarraïna que els havia imposat una cultura diferent de la que era la seva fe i el sentit de la seva Vida. A cada lloc – deien- els éssers humans han de poder viure segons les pròpies lleis naturals per a reeixir-se en plenitud. Viure la Vida és fer realitat el propi món interior, el de l’Esperit del Lloc que s’expressa per mitjà de la llengua del lloc.

Els nou cavallers ajuntaren les seves espases, davant l’altar de la verge negra del Santuari de Montgrony al Ripollès i juraren complir la seva paraula. Aquests nou cavallers, van partir cap al combat, cadascú cap un lloc diferent, aconseguint la victòria més rotunda. L’únic que va tornar a quedar ferit, fou l´Otger Cataló, aquesta vegada però, triomfador. Otger Cataló, abans de morir, ordenà que el seu escut portés com a ornat, el símbol del gos gànguil perquè aquest animal havia donat testimoni de lleialtat incondicional i sense fi. 

L'Otger Cataló (o Cathalon) o Pare de la Pàtria, és un personatge de llegenda que amb els Nou Barons de la Fama hauria conquerit Catalunya als sarraïns. Segons algunes llegendes del passat, el nom de Catalunya hauria derivat del seu cognom. En tot cas les referències escrites més antigues sobre aquest personatge que han perdurat en català són del segle XV, molt posteriors a l'època en la qual se suposa que va viure (segle VIII), i deu bona part de l'aparició i del foment de la seva memòria a l'ideari catalanista conreat en l'obra dels autors de la Renaixença catalana.

La llegenda de n’Otger Cataló

Vet aquí una història que fa temps que va passar
a la terra on avui es parla el català
sarraïns i forasters portaren aquí la guerra
ocupant els nostres feus i nostra terra

Un guerrer molt mal ferit als Pirineus es va amagar
amb el gos gànguil fidel que a tot arreu l’acompanyà
les ferides poc a poc el gos li anava llepant
i les nafres se li anaren ben curant

Mica en mica el guerrer arrencà la reconquesta
esmolant dagues amb còdols i preparant la ballesta
feu sonar el corn de guerra per fer fora els ocupants
de la terra dels prats i camins més ufans

“Per ser forts i triomfants, hem d’unir forces germans”
sota aquest lema aixecà la fúria dels Catalans
els nou barons de la fama s’uniren a aquella guerra
convertint-se en els Cavallers de la Terra

Aquesta és la llegenda de n’Otger Cataló,
que a ultrança batallà amb tot el cor
Aquesta és la llegenda del nostre fundador,
que va defensar la terra fins la mort

Davant la verge negra van jurar pel seu honor
amb espases ben alçades, de lluitar fins a la mort
camins separats prengueren per cercar bona fortuna
i acabar amb l’exèrcit de la mitja lluna

El combat aferrissat van resistir amb gran braó
sota la clara consigna de salvar nostra nació
resultant-ne victoriosos amb una gran contundència
però pagant a preu mol alt la resistència

N’Otger Catalò tornà de Roses triomfador
però ferit de mort estava el cavaller encoratjador
un desig va demanar als seus més lleials seguidors
ornar aquell nou escut amb el seu gos

Concediren seu desig i després de tant enrenou
varen batejar la terra que havien posat sota el jou
amb el nom de Catalunya en honor al lluitador
de la pàtria catalana el fundador!

Ricard Carles / Terratobats

EN PATUFET

EN PATUFET

Vet Aquí que una vegada hi havia un pare i una mare que van tenir un fill petit petit com un gra d’arrós. La veritat és que els pares es van quedar una mica parats, però de seguida se’l van estimar i li van posar el nom de Patufet.

Els dies van anar passant un darrere l’altre. Ara en Patufet ja caminava i ja parlava, però de créixer, no creixia. No creixia ni beneïa. Sempre va ser menut com un gra d’arròs. Això sí, era bellugadís i treballador com un ocell.

Un dia la seva mare era a la cuina fent el dinar. Estava remenant un arròs amb conill que els àngels hi cantaven. Però quan va anar per posar-hi el safrà, es va adonar que ja no en quedava ni una engruna.

Sí que estic ben guarnida, ara! – va cridar la bona dona.
Però en Patufet, que la va sentir, va saltar de seguida:
Ja aniré corrents a compra-ne!

La mare es va posar les mans al cap i va fer:

Què dius, ara, fill meu! ¿Què no veus que la gent del carrer no et veurien i et trepitjarien?

Però en Patufet era del morro fort i rondinava i plorava i picava de peus:
Que no, que aniré cantant ben fort i així em veuran i no em trepitjaran!

I com en Patufet marranejava de valent i la mare necessitava el safrà, al final el va deixar sortir. Li va donar un duro i li va dir:

Vés i demana un duro de safrà. I vigila que no et trepitgin, que et deixarien fet una coca!

En Patufet va agafar el duro i se’l va carregar a l’esquena com si portés una roda de molí. Ja tenim en Patufet corrent pel carrer amb el duro a l’esquena. I com que no volia quedar fet una coca, anava cantant a tota veu:

Patim patam patum,
homes i dones del cap dret,
patim patam patum,
no trepitgeu en Patufet

I la gent que passaven per la seva vora quedaven ben espantats de veure un duro que caminava i que cantava. No veien que a sota el duro hi havia un nen petit petit com un gra d’arròs.

Cantant cantant, en Patufet va arribar a la botiga de Ca la Rojals i va cridar ben fort:

Vull un duro de safrà per tirar a l’arròs amb conill que està fent la mare.

Quan la botiguera va sentir aquella veueta, tota es va atabalar: ¿D’on sortia aquella veu? ¿Qui hi havia?. La pobra dona vinga mirar i remirar pels racons de la botiga. Però ¿qui hi ha, si no veig ningú? – deia. I en Patufet cridava mig enfadat:

Sóc jo, en Patufet. ¿qué no em veiue? Em teniu aquí davant, sota el vostre nas, i vull que em doneu un duro de safrà per tirar a l’arròs amb conill que està fent la mare.

La botiguera encara s’anava espantant més. Fins que al final es va adonar que a terra hi havia un duro que ballava. ¿Què devia ser allò? Va recollir el duro, però per més que se’l mirava no entenia com podia ser que parlés.
I mentre ella remenava el duro, en Patufet perdia la paciència. I al final va tornar a cridar:

¿Em voleu donar un duro de safrà per tirar a l’arros amb conill que està fent la mare?

La botiguera, mig morta de por, va agafar una paperina de safrà i la va deixar al mateix lloc de terra on abans hi havia el duro. El forçarrut d’en Patufet es va carregar la paperina a l’esquena i cap a casa falta gent. La botiguera de Ca la Rojals encara deu tremolar, després de veure que el duro de safrà caminava tot solet.
Pel carrer, en Patufet anava cantant ben fort per no quedar fet una coca amb safrà:

Patim patam patum,
homes i dones del carrer,
patim patam patum,
no trepitgeu en Patufet.

Però la gent que el sentien només sabien veure una paperina que corria sola per carrer.
Cantant cantant, la paperina i en Patufet van arribar a casa. Quan la mare se’l va veure sa i estalvi, en va estar més que contenta. Ets molt bon minyó – li va dir.

I en Patufet s’estarrufava de satisfacció. Tant es va anar engrescant que al capdavall va demanar a la mare que li deixés anar a portar el dinar al seu pare, que estava treballant un tros lluny, fora de casa.

Que no ho veus que ets un esquitx i no podràs ni alçar el cistell? – va fer la dona tota amoïnada.

Però en Patufet va agafar el cistell d’una revolada i el va aixecar amb una sola mà. La mare es va quedar tan parada de veure’l així de forçut, que el va haver de deixar marxar tant sí com no. Aleshores, doncs, en Patufet es va carregar el cistell al coll, i cap al carrer, que m’hi esperen!
Tan bon punt va ser a fora, en Patufet va començar a cantar per por que no l’aplanessin d’una treptijada.
Quan ja havia fet un bon tros de camí, es va adonar que començava a ploure.
Ja hi som! – va fer. I com que no era cosa que se li mullés el dinar del pare, es va determinar d’arrecerrar-se sota una col d’un hort que hi havia a la vora de camí.
Però amb això, mentre esperava que deixés de ploure, va sentir que venia a poc a poc un bou amb la seva esquella dringant. El bou, que no tenia por d’aquelles quatre gotes de pluja, va trobar que li aniria ben bé de fer un bon dinar de cols. Es va ficar a l’hort i es va empassar d’un sol cop la col, el cistell i en Patufet. I ja els tenim tots tres rodolant gola avall.

Mentrestant, el seu pare esperava que li portessin el dinar. I espera que esperaràs, va acabar perdent la paciència. Aleshores, va agafar els trapaus i se’n va anar cap a casa tot rondinant. En arribar, es va queixar a la seva dona perquè s’havia descuidat de dur-li el dinar. Però la dona, més de set vegades esgarrifada, va explicar-li que el dinar l’hi havia portat en Patufet, i que qui sap què li devia haver passat.
Llavors també el pare es va esgarrifar, i tots dos van començar a passar ànsia. Van sortir a fora i van enfilar el camí, tot cridants:

Patufeeeeet, on eeeeeets?

Però en Patufet no sortia per enlloc. Fins que , arribats a la vora de l’hort, van sentir una veueta llunyana llunyana que contestava:

A la panxa del boooooou, que no hi neva ni hi plooooou!
I aleshores, més animats, ells vinga a cridar:
Patufeeeeeet, on eeeeeets?
El nen hi tornava:
A la panxa del booooou, que no hi neva ni hi ploooooou!
I en acabar hi afegia:
Quan el bou farà un pet sortirà en Patufet!

I al capdavall de tot, el bou va fer el pet, i el menut d’en Patufet va sortir disparat. Però amb l’empenta que duia es va quedar enganxat en un arbre. I si no l’en han tret, encara hi deu ser.