Conta la veu popular que quan els cristians conquerien els últims reductes sarraïns de Catalunya, entre violentes i sagnants lluites, aconseguiren expulsar els moros d'aquestes terres.
Després de la gran desfeta, en terres del riu Foix, en Jaume, un camperol de gran cor i bona fe, anà a buscar aigua a la font del bosc. Gran sorpresa fou la que tingué el bon home en sentir el plor d'un nadó que restava embolicat en un turbant i que portava penjat al coll un medalló propi d'un gran sarraí.
Agafà la criatura, la portà a casa i junt amb la seva muller l'acolliren en el si de la família.
El medalló que portava el filló fou amagat per en Jaume en el punt més alt de la contrada, un turinet anomenat Pòpia.
Estimaren i cuidaren l'infant com si fos el seu propi fill. Era bondadós i entremeliat, ajudava el pare i anava creixent fent-se cada dia més ferm i ben plantat amb la pell bruna i els cabells brillants.
Un bon dia el pare d'Ahmet, doncs així es deia el jove, volgué que son fill l'acompanyés a aquella font a buscar aigua. Quan varen ser allà, n'Ahmet fou coneixedor de la veritable història de la seva vida i de la bondat que tingueren els seus pares. De llavors ençà, n'Ahmet agafà una gran estima a aquell bell paratge i des d'aquell dia hi anà tot sovint durant molt i molt temps.
Un dia a trenc d'alba la tristor envaí el jove; el seu pare, ja molt vell, havia mort. En la seva agonia li entregà un pergamí en el qual deia que anés al cim d'aquell turó i allà hi trobaria la mostra dels seus orígens. Tan aviat com pogué hi anà, i allà mateix, enterrat sota la pedra més blanca, trobà el medalló que els seus progenitors hi havien posat durant la desfeta sarraïna. Era l'emblema del més valerós cabdill sarraí, i se'l posà al coll per sempre més.
En baixar del turó, tot fent cap a aquella font que tant significava per a ell, sentí un gran esglai i el trot d'un cavall esverat i sense control que corria pel caminal del bosc. Fent mostra de la seva gallardia, Ahmet deturà la bèstia i, en veure la donzella que anava al damunt del cavall, quedà perplex i admirat per la seva bellesa.
La donzella, encara espantada i amb el cor bategant, no sabia com agrair la valentia del jove que li havia salvat la vida.
Ahmet acompanyà la donzella, anomenada Mariona, fins a la fortalesa on vivia.
El pare de la donzella li concedí la millor horta de totes les seves propietats, agraint tan noble gesta, però ell no acceptà, i li digué:
-Noble senyor, des de menut he cuidat els camps i hortes del meu pare. No necessito més, doncs amb això visc i no sóc ambiciós. El que sí voldria dir-vos és que fóra l'home més feliç del món si tinguessiu la bondat de concedirme la mà de la vostra filla Mariona, si ella així ho desitja també.
El noble, veient que la seva filla assentia al desig del jove, li contestà:
-Si aquest és el teu anhel i la voluntat de la meva filla, que així sigui!
I així fou. Es casaren i d'aquell enllaç entre sarraïns i cristians en nasqué gent bondadosa i humil, com els seus pares, i a través dels segles ha anat dient la veu popular que els homes i dones que habiten aquelles terres sempre s'han mostrat acollidors, plens de bondat i de bon cor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada