El Peix Nicolu

Vet aquí una vegada en Nicolau, que era un jove noi que vivia en un poblet de pescadors. Era un enamorat del mar, de l’aigua, dels peixos… i tot el dia el podies trobar a l’aigua, només en sortia per menjar i dormir. Li encantava recollir pedres de cristall verd de la platja i del mar i guardar-les en un pot, tot  mirant-se-les i remirant-se-les. La seva mare ja n’estava ben tipa de tot plegat, i un bon dia va dir “Tanta aigua, tanta aigua, et convertiràs en un peix!”.

I dit això, en la vida d’en Nicolau varen començar a passar coses d’allò més estranyes. I és que al matí següent es desperta amb els dits dels peus més aixafats, després li va sortir una filera d’escames en una cama, al dia següent els peus se li van anar enganxant… fins que un matí es va despertar amb mig cos de peix.

Mare meva, quina desgràcia més gran! El Nicolau no es podia moure, i els seus pares li van habilitar una banyera perquè estigués en remull, des d’allà, a través d’una finestra en Nicolau veia el seu estimat mar. I dia rere dia anava emmalaltint, fins que els seus pares tips de veure’l així van decidir portar-lo al mar.

Va nedar per tots els racons pels que acostumava a fer-ho, però questa vegada ho feia molt més ràpid, i es va adonar que volia passar la resta de la seva vida descobrint les belleses i misteris que els mars i oceans d’arreu del món li podien oferir. Va ser així, com es va decidir a explicar-los-ho als seus pares, que finalment el van comprendre i se’n van acomiadar.

En Nicolau nedava i nedava i vivia en coves i grutes, i després d’haver descobert molts secrets marins, es va adonar que quedava un racó que encara no havia descobert: era la platja més profunda i perillosa del món, una platja misteriosa que tots els mariners i pescadors temien, i a la que no gosaven d’endinsar-se. I és que segons diuen en aquesta platja hi ha un xuclador  que engoleix qualsevol vaixell que s’hi acosta.

En Nicolau s’hi va acostar amb uns mariners que li deien que no s’hi endinsés, i ell va dir que si en tres dies no tornava probablement hauria mort. Espera que esperaràs, però mai més no van tornar a veure el Nicolau. Hi ha qui diu que va morir en el misteriós xuclador, en canvi hi ha d’altres que asseguren que encara deu rondar per mars i oceans d’arreu del món descobrint els seus secrets.

Diu la llegenda, que al mes de març es deixa veure i saluda als viatgers dels vaixells, i que fins i tot quan la mar està encalmada surt a explicar les llegendes i els secrets marins que ha recopilat durant tants i tants anys.

Altres mariners en canvi, temen trobar-se amb el peix Nicolau, i és que segons diuen si et mira amb els seus ulls vermells (deguts a la salabror del mar) se’t poden tornar els cabells blancs. Hi ha mariners que diuen que té la propietat de convocar grans tempestes que poden fer perillar els seus vaixells i han de tornar a port sense haver pogut pescar res de res.

Passen els anys i la història d’en Nicolau continua sentint-se, i és que vés a saber, potser encara ara està nedant i vivint en un palau de cristalls verds al fons del mar.”