El Drac de Sant Llorenç del Munt

La Llegenda de Sant Llorenç

Conta la llegenda que en temps de Guifré el Pilós, Comte de Barcelona, bona part del territori català estava en mans dels àrabs. Començaren a arribar a Catalunya, vinents del nord, tropes franques que pretenien ajudar al Comte a fer fora als musulmans. Quan les tropes cristianes comandades pel rei franc començaren a alliberar les nostres terres, els sarraïns que habitaven també a les muntanyes de Sant Llorenç del Munt, es resistiren amb molta força. Per poder fer front als francs i el Comte van anar a cercar a Àfrica un drac que els donés avantatge en la batalla. 

    Van donar caça a un drac jove amb bec d’aligot, per morro, urpes per fer les preses, cos de vedella i ales de rat-penat. Com que era més petit del normal el van poder lligar, ben lligat, i portar-lo a les nostres contrades. Després de molts esforços per transportar-lo des de les terres del sud, conten que el van alliberar prop d’una cova als vessants del Puig de la Creu, proper al Montcau i a Sant Llorenç. En alliberar-la, la bèstia començà a bramar, unglejar i s’entaforà a malmetre les ramades dels pastors, les collites dels pagesos i tota ferreria que transités per les muntanyes. Cristians i musulmans començaren a abandonar la muntanya per por a ser atacats pel drac i així, tot Sant Llorenç del Munt va quedar sota les urpes del drac.

Guifré encomanà a un dels seus millors homes, el cavaller Spés, que anés a donar mort al drac ferotge. Spés amb un batalló d’almogàvers armats amb escuts, sagetes, espases i llances mores, va anar a cercar al drac. Sigilosament, una nit de lluna nova van arribar a la boca de la cova on vivia el drac. Cauteloses les tropes del cavaller Spés espiaren la cova i a trenc d’alba s’ordenà l’atac. La bèstia, udolant de dolor es llençà sobre el petit exèrcit d’almogàvers. Contra els cavalls i cavallers s’abocà furiosa i una pluja de sagetes va caure sobre ella sense ferir-la ni fer-li cap mal doncs la seva pell dura, ho impedia.

 La lluita s’allargà i la força de l’exèrcit del cavaller Spés anà minvant. Les tropes recularen cansades i abatudes per la derrota. Spés, tropa i seguici retornaren a Barcelona. En Guifré en rebre les males notícies va decidir anar ell mateix a donar mort a la fera i va demanar al seu cavaller que l’acompanyés en una campanya tan arriscada i perillosa.

En arribar a Sant Llorenç pujaren per llocs pregons i abruptes. Guifré s’apropà a la cova i encomanant-se a Déu provocà la bèstia, s’armà la llança mora, l’espasa i l’escut i esperà l’escomesa de l’animal. Boja de ràbia la fera s’abocà amb força sobre l’inoportú visitant i de l’embranzida trencà el tronc de l’arbre més mil·lenari de tots els arbres de la muntanya. En caure, el seu tronc, formà una creu. Aquest fet, en Guifré l’interpretà com un miracle i l’encoratjà, donà força i valor. Va prendre a una mà la llança mora i a l’altra l’espasa i es llençà contra el drac. 

Després de lluitar una estona a sang i fetge, en Guifré va aconseguir travessar el pit del drac amb la llança i li esberlà l’espasa el cap. A dolls la sang borbollà d’aquella fera, i escopint roja bromera per la boca va caure ferit de mort sobre una roca, tot ressonant fortament el cop per tot el bosc. Sobre el Puig de la Creu vençuda la fera va caure i el Comte se li apropà, i tot alçant l’espasa vers al cel donà gràcies a Déu per la victòria sobre la bèstia. Triomfant i ple de joia en Guifré acompanyat del seu cavaller Spés tornà a La Ciutat Comtal.